Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Kabul 2 – Madrid 0 (16/12/2015)

2015-12-16 11:26

Kabul 2 – Madrid 0 (16/12/2015)

L’assalt a l’ambaixada espanyola a Kabul podria haver tingut un desenllaç encara més greu sense la participació de les forces especials noruegues, d’acord amb el que informen fonts especialitzades. Les mesures d’autoprotecció, de la pròpia seu diplomàtica a més de totes les persones que hi treballen, són insuficients, i queden confoses dins el perímetre de seguretat d’altres seus occidentals dins d’aquest districte de la capital afganesa. Les raons d’aquesta greu situació, en part denunciada pels sindicats policials espanyols, és la manca de medis adequats i d’una dotació de personal més elevada.

Les prioritats del govern espanyol, en detriment de la seguretat de les seves pròpies seus en territoris hostils, és destinar efectius a Catalunya, sigui per fer més visible la presència uniformada de la policia espanyola en les principals ciutats del país, o com forces de reserva per plans de contingència descabellats si finalment es desenvolupen les pretensions democràtiques del Parlament de Catalunya.

Aquesta situació és la que justificaria la reacció inicial del gabinet presidencial espanyol de negar tota relació entre l’assassinat de dos policies espanyols a Kabul, i la seva presència a l’ambaixada, com operatiu de la seva seguretat a més de participar en el desplegament europeu de suport policial per a les noves autoritats afganeses (http://www.eupol-afg.eu/). L’altre prioritat, menys confessada, és el reforç continu de la frontera de Gibraltar, per fustigar les pretensions angleses sobre el penyal, en un malbaratament de recursos innecessari i inoportú.

Les conseqüències són clares, i atesa la seva gravetat, durant la campanya electoral, els partit espanyols han silenciat aquesta desfeta, tot afectant l’honorabilitat d’aquest entregat funcionaris. El servei públic, en especial per aquells que són carn de canó, com els policies uniformats, no està prou ben valorat ni reconegut, i la seva dedicació només quan es serveix legítimament una comunitat nacional que ho valora i ho estima. En el cas espanyol, per desgràcia d’aquest esforçats funcionaris, no és així, i el seu sacrifici queda aparcat en les agendes d’una Espanya impossible, feta de desconfiances i de moltes mentides.

Servir l’interès públic amb la vida hauria de merèixer consideració i respecte, a més d’admiració incondicional, però la seva mala articulació política amb interferències monàrquiques ho impedeixen, i la gent de diferents nacionalitats ho viu amb indiferència i distància. Fins i tot, amb la mosca al nas, per saber quins podien ésser els interessos reals d’aquesta exposició davant del perill. La pena col·lectiva per tant servidors públics morts en actes de servei d’arreu de l’Estat espanyol passa sense deixar rastre, i si són espanyols, per a molts catalans i bascos encara més.

Aquest és un cost més d’una mala articulació de les diferents nacions, ja  que aquestes haurien de nodrir les files d’homes i dones que han d’ocupar les avantguardes de la seguretat col·lectiva.  Però no és així, pels Catalunya, doncs així ho ven el govern espanyol, el CNP (Cuerpo Nacional de Policia) i la Guàrdia Civil són forces alienes, estranyes i contràries als catalans. Amb sentit de lleialtat, aquests cossos policials espanyols no tindrien que mantenir operatius duplicats o reserves d’efectius a Catalunya, sense fer res, molestant en els procediments del Cos de Mossos d’Esquadra o bé assumint tasques que també podria desenvolupar el cos català de forma igualment efectiva (duanes, fronteres, policia judicial,...).

Només així es podria aproximar l’exercici públic de les facultats de seguretat pública, incloent les pròpies a l’exterior, amb el sentir de la població. Ara no és així, i malauradament, com passa en el pitjor dels casos, els morts en servei esdevenen testimonis indefensos d’aquestes imposicions. El silenci, en forma d’indiferència qui sap si fins i tot menyspreu, acaba essent la moneda de retorn del qui neguen la voluntat popular.

Els dirigents polítics  que enganyen o actuen d’esquenes als conciutadans cada dia tindran més dificultats per trobar servidors públics que se la juguin per defensar les seves quimeres o els seus compromisos. Només amb la complicitat estreta i mantinguda entre les institucions i la població, hom pot demanar alguna cosa més que dedicació.

El sacrifici, com a tal, és gratuït, i només es mereix de qui amb noblesa és el primer servidor de tots. Això només és així en nacions lliures, on la gent se sent orgullosa de pertanyi-hi. Ara no és el cas d’Espanya, ni entre els espanyols; pels catalans, tenim l’ocasió de fer-ho possible, i de ben segur, que és possible.

 

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista