Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Ja són aquí (els refugiats) (20/10/2015)

2015-10-20 08:51

Ja són aquí (els refugiats) (20/10/2015)

Des de fa uns dies, a Barcelona i d’altres ciutats catalanes ja es poden veure petits grups de joves, desorientats i amb poc equipatge, provinents de l’èxode a l’Orient Mitjà. Són els qui per tenir més iniciativa i capacitat, surten del grup general de milers persones, amb infants i gent anciana, que es dirigeixen als destins segurs del nord d’Europa. Fugen del conflictes i la misèria que els conflictes provoquen, des de llocs tant llunyans com el Pakistan, passant per el que queda d’Irak i l’Afganistan, per no parlar de moltes zones de l’antiga Síria. Cerquen una oportunitat, però no saben ben bé què fer i on anar. De moment dormen en portals i estacions, i mengen drets davant els supermercats, tot cercant la manera d’encaixar en la societat que visiten.

Aquesta és la diferència principal amb els turistes, i el que fa que es noti la seva procedència. Miren i busquen qualsevol indici que els decideixi per quedar-se en un lloc determinat. És una arribada a porta freda, sense referents ni contactes previs. En la sortida desesperada per arribar a una Europa de prosperitat i oportunitats, segurament descobriran ara les limitacions d’aquesta aposta. Tot i que això poc importa si hom està segur, i té la tranquil·litat que no li caurà una bomba al damunt. S’adaptaran a tot i ho faran tot, dins de les seves possibilitats. Els més preparats i amb formació sempre ho tindran més fàcil. Les xarxes de relacions humanes, en un boca orella intens per la supervivència, fan possible tota mena de solucions.

 L’exili republicà a Mèxic de milers de catalans és una bona prova d’això. Molts tenim a la memòria els records de familiars que van passar per aquesta dura experiència. Vist en perspectiva, per a les autoritats mexicanes, la redacció del Quaderns de l’Exili, com òrgan de resistència i vertebració catalana, liderada per Joan Sales i Raimon Galí, entre d’altres, devia suposar un esforç afegit en la seva voluntat d’acollir tant catalans i espanyols perseguits pel règim de terror liderat pel general Franco (1892-1975).

Per tant, és de suposar que els refugiats de diferents orígens cerquin organitzar-se, de manera semblant, a fi de poder recuperar un espai de llibertat en el seu lloc d’origen. Tot i així, com va passar amb l’exili mexicà, alguns vindran per quedar-se, i integrar-se plenament dins el teixit social i econòmic català. Per a tots aquests, segons sembla que ha decidit Alemanya, cal oferir un espai obertament ampli d’acolliment, no sols en els aspectes culturals i lingüístics, si no també en forma d’oportunitat laborals i millora personal (educació, sanitat,...) El repte és immens, però les oportunitats també ho són.

En el cas de Catalunya, com passa al Quebec pel que fa al Canadà, el treball s’intensifica encara més, ja que l’economia vital del refugiat no li permet entrar en valoracions que no sigui extremadament pràctiques, i per això, podria optar per rebutjar o ignorar la realitat catalana, o l’equivalent quebequesa, com passa en el cas del català o el francès respectivament, per apostar per un esquema, també respectivament, espanyol o anglès. Fins a cert punt, és lògic.

En el cas de l’exili mexicà, llevat d’una minoria d’estudiosos universitaris, molt pocs van interessar-se per les realitats lingüístiques indígenes, pròpies del ambients rurals o allunyats de la capital. Ni tant sols la llengua dita “nacional” més parlada (escassament un 2% de la població) com el nàhuatl (llengua dels asteques) podia tenir interès. Ja aleshores, els sistema bilingüe va condemnar la seva existència a una lenta extinció. La major part de llengües “nacionals” de Mèxic desapareixeran en els propers anys, mentre la llengua de curs ordinari, no declara oficial en la seva constitució republicana, l’espanyol, ja s’ha imposat en tots els registres de la vida ordinària, tot i que amb un marcat accent dialectal.

La sensibilitat del col·lectiu d’acollida del refugiats és imprescindible per casos com el del Quebec o Catalunya, i no és comparable al que faran els suecs o els alemanys. Per aquests darrers, de fons, hi ha una qüestió econòmica, doncs l’aparell de l’estat, si convé, en farà la resta, no sense dificultat, tal com demostra l’engreixinada maquinària d’assimilació francesa.

 

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista