Anàlisi de l'actualitat i divulgació

...i un referèndum? (12/11/2015)

2015-11-12 08:47

...i un referèndum? (12/11/2015)

Tot i el resultat electoral de les eleccions del 27 de setembre de 2015 al Parlament de Catalunya doni un mandat clar i nítid a les forces independentistes, si que és necessari admetre que la majoria de vots definitiva per la implantació d’un nou estat, no va existir, per les raons que siguin. Per tant, amb el full de ruta a la mà, i tots els reptes que hi ha al davant, la prioritat per resoldre és com eixamplar els suports i adhesions en la construcció de la república catalana.

 

Aquest repte és pot encarar de diferents maneres però la més lògica seria la que fos més eficaç, per això, una bona aproximació seria, més enllà de lleis o estructures, dedicar el proper executiu, en una legislatura del tot curta, a promoure i convocar el referèndum d’autodeterminació, imprescindible per a justificar, la declaració d’inici del procés de transició nacional acordat per majoria el passat 9 de novembre de 2015. Aquest exercici evitaria dues coses importants.

 D’una banda, evitar el desgast polític que l’acció legislativa provoca ja de forma ordinària i la necessitat de desenvolupar lleis i continguts des de l’executiu, en un ambient enrarit entre els quadres de l’administració i l’acció agressiva de les institucions de l’estat espanyol. I de l’altre, assolir la prioritat esmentada, en base a una acció renovada i concertada per implicar tota la població catalana, favorable o no al procés d’alliberament, en l’autèntica causa que pot justificar la desobediència i desconnexió a les directrius del tribunal constitucional o del consell de ministres espanyol. En aquesta situació, posat a jugar-se-la, almenys fer-ho pel que és genuïnament democràtic i sobre el que no s’admet cap excepció, fins i tot, a ulls de la comunitat internacional.

Ara, quan en la tramitació de la llei d’hisenda pública catalana i la seva eventual aplicació s’entengui, potser deliberadament, com un supòsit d’alteració de la suspensió establerta pel Tribunal Constitucional de la declaració del 9 de novembre, es crearà un supòsit accidental, però no fonamental, que aturarà tot el procés i la bona marca de les aspiracions republicanes d’aquest país. Per altra banda, i a fi d’aplegar en un sol cos, els 72 diputats electes amb aquesta aspiració comuna, un únic objectiu concret podria facilitar, fàcilment, un acord d’investidura prou sòlid.En aquest sentit, la declaració del 9 de novembre, en els seus termes de partida, també justificaria aquesta solució, doncs paral·lelament l’executiu català podria atendre igualment una intensa agenda social, que resolgués el dia a dia de les necessitats de la població més desafavorida.

El problema de partida queda sense resoldre si no hi ha una majoria popular que revisi el contingut de la realitat jurídica que vivim i patim. En la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 es deia: “Sin el acto de soberanía del pueblo español que reconoció el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones no existiría un pueblo catalán como sujeto jurídico y político del derecho a la autonomía. En resumen, sólo el pueblo español es soberano.” És dir, el que normalment es va entendre com un pacte, entre diferents parts (inclosa la catalana), ara s’ha convertit en una gàbia: la Constitució Espanyola. Malgrat els antecedents dels Pactes de la Moncloa de 1977, com autèntica voluntat constituent per superar un règim de terror i assimilació perpetuat durant 40 anys, ara els juristes a sou de l’Estat espanyol i les oligarquies castellanes, ho han reconduït al seu gust i conveniència, i el poble català, nosaltres, som una gràcia o invent de la pròpia Constitució Espanyola.

Res més absurd però igualment més potent per a que des de l’hegemonia d’una determinada idea d’Espanya es vulgui imposar el que sigui i al preu que calgui. Per tot això, més que instruments d’estat o estructures de treball, cal dirimir aquest equívoc majúscul. A la pràctica, cal dirimir si cal reconèixer o no l’existència d’una nació mil·lenària, la catalana, i en les opcions d’aquesta d’exercir o no la seva determinació. Un cop resolt aquest afer tot el demés cauria pel seu propi pes, com en un castell de cartes, tal com tal vegada s’havia d’aconseguir en la convocatòria no vinculant jurídicament però de gran valor democràtic que s’havia d’haver desenvolupat, a qualsevol preu, el passat 9 de novembre de 2014, i que per manca de decisió, justificada o no, del President de la Generalitat, no es va acabar fent,  malgrat acabés derivant en un procés participatiu, de difícil equiparació en el context internacional.

 

Per això, ara, quan les CUP i Junts pel Si estan en un atzucac, per raons diverses, i no sols pel tema del lideratge en l’executiu català, convé escometre una reflexió sobre les passes decisives que cal prendre, a fi de que l’exigència democràtica no decaigui en cap moment, com a millor garantia del que s’ha estat fent fins ara. En aquest sentit, tot sigui dit,  les bases per a la preparació i convocatòria del referèndum d’autodeterminació haurien de definir un règim electoral propi i un sistema de vigilància internacional, del tot contrastat. Només així, tot el que es podria derivar, tant si es guanyés com si és perdés, seria entès com un exercici fonamental de llibertats ciutadanes, i no hi perdríem res. Tots hi guanyaríem!

 

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista