Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Honestedat pública (15/12/2015)

2015-12-15 09:18

Honestedat pública (15/12/2015)

El valor suprem d’una societat és el codi ètic col·lectiu pel qual es regeix, més enllà de les lleis i les sentències. En aquest sentit, el punt de partida és dir-se la veritat mútuament entre els ciutadans, sense tenir en compte la posició que ocupem. No enganyar, ni per activa ni per passiva! Aquesta necessitat suposaria més coresponsabilitat en els assumptes comuns i també més coneixement dels problemes reals que patim. En els intercanvis privats, com passa en les relacions comercials, donar gat per llebre, té greus repercussions, i genera grans càstigs dels clients.

En els aspectes públics, potser pels medis empleats amb gran potència empleats (cadenes de televisió,  institucions,...) enganyar encara no té una resposta prou contundent, ja que només es pot respondre esporàdicament mitjançant el vot, en les eleccions. I el vot, tot sigui dit, és excessivament emocional, irracional o desesperat com per a que sigui una resposta als enganys o mitges veritats dels representants públics.

Per això, no cal deixar perdre cap ocasió electoral, per demostrar mitjançat el vot, l’exigència cívica que preferim. Des de Catalunya, les eleccions espanyoles són en si mateixes un engany, ja que no serveixen per resoldre, en res, el conflicte nacional, ni per avançar línies estratègiques sobre temes rellevants de futur (els seus principals líders pateixen del mal comú de la corrupció política a l’hora d’administrar els cabals públics o les energies socials).

Un nou discurs recorre per Europa, i en especial a França, on el Front Nacional, liderat per Marine Le Pen (1968), diu obertament que avui el discurs necessari no és de dretes o d’esquerres, o de liberals o socialistes, sinó de globalitzadors o de patriotes... Quan les amenaces reals  provenen d’una globalització sense normes democràtiques ni controls públics, sigui per la corrupció d’acció dels polítics (no tota la corrupció és monetària, també és la derivada de la passivitat o el deixar fer a determinats poders ocults o crematístics, àdhuc criminals) o per la hiperactivitat de determinats operadors financers, el sistema de partits tradicional que ha vingut desconfiant de la ciutadania en pot quedar al marge.

L’extrema dreta, i també determinats sectors de l’extrema esquerra, es volen apropiar de les pors de les classes populars que, en general, només anhelen la seva prosperitat personal, i en el millor dels casos, familiar. Per això, quan forces polítiques com Democràcia i llibertat o Esquerra republicana, malden, lluiten i pensen en l’enfortiment nacional com a resposta a l’assimilació espanyola o globalitzadora, no és sols una forma de resistència (en els termes predicats per la CUP, tot citant el filòsof Josep Maria Esquirol -1963-) sinó també per obrir una escletxa d’independència i autoafirmació en el concert de les solucions úniques o d’un inexorable determinisme marcat per les lleis de les borses de valors, els llocs de treball i l’endeutament galopant.

Hi ha molts somnis possibles als quals no ens donen ni tant sols accés. Ara el somni és construir una república, nova i plena, lliure i viva, i abandonar i oblidar les formes anacròniques, lapidàries i gastades dels espanyols i d’Espanya. Això passa per votar Democràcia i llibertat o Esquerra republicana, indistintament però amb tots els seus matisos. Serà un vot molt ferm, si s’aconsegueix convèncer, amb paraules i exemples, en base a una sempre necessària autocrítica i constant revisió. Avui, és inadmissible instal·lar-se en les solucions definitives o en les coses que funcionen.

Demà, tot plegat serà diferent. Hi ha indicis per pensar que serà així i cal fer els deures amb prou temps. Sense comunitats vertebrades i plenament integrades no serà possible dirigir el vaixell en el mar dels canvis i del reptes, ens calen més canals de diàleg i participació ciutadana, però sobretot eines de prestigi i reconeixement al treball honest. Hi ha molta gent honesta però no ho sabem prou.

Cal dir la veritat, i l’engany s’ha de fustigar públicament com la més gran calamitat. Els progrés i l’ordre només es poden construir sobre la veritat, i la veritat és, ara que s’acosta Nadal, l’alegria dels demés. La felicitat d’un poble és la veritat col·lectiva que cal defensar amb les dents i les ungles: ho és tot!

 

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista