Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Els nostres regiments (23/02/2016)

2016-02-23 08:42

Els nostres regiments (23/02/2016)

 

Després de la Guerra Civil (1936-1939), els militars catalans i republicans a l’exili van intentar, amb dificultats, organitzar la seva participació en la II Guerra Mundial. A títol particular, molts soldats van aconseguir-ho, però no així en base al reconeixement de les seves funcions prèvies a la derrota. L’experiència acumulada durant el conflicte bèl·lic, per tant, no es va poder aprofitar prou bé, com tant sovint passa.

Els Aliats (sobretot el Regne Unit, ja que és des d’on es va plantar cara  més decididament al feixisme i al nazisme) no van admetre les opcions de participació o col·laboració que molts dels republicans, sobretot catalans, desitjaven per continuar en la seva lluita. Formar i integrar dins d’unitats de combat persones provinents d’altres exèrcits o països no és fàcil, i la seva justificació requereix obtenir molt avantatges, tal com va passar amb l’Esquadró Polonès dins de la RAF, entre d’altres exemples.

La proposta catalana, de la qual segons consta, en va tenir coneixement el general Eisenhower, com estudiós del plans de guerra a escometre, a partir de 1942 (Estats Units va entrar en la guerra el 7/12/1941, per Pearl Harbor),  per derrotar el nazisme i el feixisme, van venir de la ma dels oficials desmobilitzats de la República i de la Generalitat exiliats a Mèxic. L’esforç conjunt de molts d’ells, agrupats a través d’òrgans de difusió i vertebració com la revista Quaderns de l’Exili (1943-1947), de contingut obertament “militarista”, seguint terminologia naïf, en base a una anàlisi estratègica del tot arriscat: des de Mèxic, país que no va reconèixer internacionalment el règim franquista, era possible bastir un eix d’organització armada per col·laborar, bàsicament amb vides, en la fi dels totalitarismes europeus, mitjançant forces expedicionàries o de xoc entrenades i preparades pels Estats Units d’Amèrica.

No cal dir-ho, el projecte va fracassar, i el resultat va ésser la desmembració d’una estructura a l’ombra que havia costar molt de teixir. L’eix de la proposta, molt ben pensada i que posa de relleu el nivell militar català, passava per fer possible la diversificació de la campanya d’Itàlia (recuperació de Sicília, en primer moment), per iniciar-ho simultàniament o de forma escalonada des de les Balears, o bé des de les platges catalanes.

Un fet fortuït ho va dificultar: l’armistici de Cassabile, un acord secret tancat a Lisboa entre els aliats i els italians, a l’esquena dels alemanys, per permetre l’entrada de les tropes americanes al sud de la península italiana sense oposició militar. Segurament, falta més informació històrica per completar tot l’abast de les línies marcades en els Quaderns de l’Exili, però està clar que hi va haver una gran ocasió pels catalans de fer una aportació decisiva en el desenvolupament de la II Guerra Mundial.

Entre els militars més conscients d’aquesta necessitat hi havia el coronel Vicenç Guarner, professional i professo de tàctica militar, que es significà per les seves aportacions en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (autèntic estat major de l’esforç bèl·lic català), ja que va ésser el principal impulsor de l’Escola Popular de Guerra (per formar els comandaments imprescindibles per fer operatiu i eficaç l’esforç mobilitzador necessari per derrotar els sollevats). Curiosament, molts dels seus alumnes, després participarien en l’exili de les mateixes complicitats per fer valdre la seva preparació per alliberar Europa , fet que demostra, una vegada més, la necessitat de la formació com a base per compartir un mateix horitzó de llibertat.

En aquest sentit, cal admetre-ho, la derrota va ésser doble, i el preu de la humiliació patida, encara ara l’arrosseguem en forma d’acomplexament militar i atemoriment col·lectiu. Vint anys després el mateix general que havia revisat l’expedient dels militars catalans expectants d’entrar en servei de nou s’abraçava, tot somrient, amb el general Franco. Tot i que el context era molt diferent, i que el règim dictatorial espanyol estava en evolució, les raons de fons es mantenien i és mantenen, tot i que calgui estudiar-ho per no oblidar-ho.

Tot sigui dit, una cosa semblant els hi va passar als espanyols, pobres ingenus, pels quals ningú va moure una dit, i pels qui la maquinària comunista només els hi va subministrar ajut de forma totalment instrumentalitzada.

L’Espanya visceral, rotundament castellana, no els va perdonar, com tampoc ho va fer amb els catalans, i encara menys amb els bascos, sobre els quals s’acarnissà amb una febre del tot malaltissa. La resta de les quimeres totalitàries, repressores i liquidadores, en formà el substrat del que és actualment un immobilisme hispànic que rebenta qualsevol principi democràtic.

 

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista