Anàlisi de l'actualitat i divulgació

El vuit català (un nus al fracàs) (9/02/2016)

2016-02-09 08:41

El vuit català (un nus al fracàs) (9/02/2016)

 

Un dels temes estrella del catedràtic de ferrocarrils Andrés López Pita, de la Universitat Politécnica de Catalunya, és el famós vuit català, com una expressió gràfica de la planificació ferroviària dels accessos a la ciutat de Barcelona. Aquest model tan propi que elimina el concepte d’estacions centrals (pròpia de les capitals de l’estat, com la Gare d’Austerlitz a Paris, Estación de Atocha a Madrid,...) suposa per a la capital catalana esdevenir el nus entrecreuat del cercle sud, fins a Sant Vicenç de Calders, i del cercle nord fins a Maçanet.

El que havia d’ésser el model de l’Estació de França, i ara l’Estació de la Sagrera i de Sants, va quedar pendent, amb un sistema de mixt i complex de vies de pas i vies de rodalies. És un model que va néixer, per superposició d’explotadors, i a manca d’una planificació concertada i coherent, pròpia d’un estat estructurat i organitzat del qual els catalans n’hem estat orfes durant molt de temps, a finals del segle XIX!!

Des d’aleshores, aquesta configuració no s’ha pogut alterar, i només lleument s’ha assumit amb la configuració de l’estació de Sants, pel fet d’haver d’acollir el TGV (amb tot el debat que va suposar el seu pas per sota d’una gran ciutat, i sobre la qual cosa, un dia d’aquest hi haurà una gran sorpresa, ja que afegeix un nivell de complexitat que quasi garanteix el seu fracàs).

El vuit català és una originalitat més, feta a base de cops d’intuïció i de provisionalitats permanents, en base als medis disponibles i a les iniciatives empresarials del moment, però en cap cas, respon a una resposta planificada ni a una valoració de les millors opcions. D’aquesta manera, arrosseguem tots els problemes d’una mala dotació dels serveis públics i una escassa sensibilitat envers el bens comuns.

Només ara, quan es planteja obertament, la construcció del nou estat català, hom s’adona de la importància de totes aquestes qüestions. El repte mediambiental i de mobilitat, competitivitat i benestar socials, sense les suficients infrastructures és una mera quimera. Des de molts aspectes, s’arrossega un concepte enganyós de les possibilitats de futur de Catalunya dins d’Espanya, sobre el qual , poc a poc, tant el PSC com Ciutadans, partits amb discursos confosos i volgudament emocionals, ja van abandonant, atès que la lògica del fets s’acaba imposant sobre una població sense autovies, ni vies ni serveis bàsics.

Ciutadans que a més de catalans, molts altres són espanyols, pels quals el seu estat ja no té sentit dins d’un context d’abandó i menyspreu com el de Catalunya, ja que ni tan sols una guerra ho va resoldre. El greuge ferroviari català, acabada la Guerra Civil, es va mantenir, tot i el sistema centralitzat, sovint sota comandament militar, instituït a través de RENFE, fins al 2005 en que es va permetre l’entrada de noves operadores, tot separant la xarxa física (ADIF) del servei de trens. Per tant, el règim dictatorial espanyol, des del 1941 podia assumir el que més li convingués, però mai va apostar per la millora, expansió i racionalització de la xarxa ferroviària a Catalunya, tot postergant a milers de ciutadans a línies residuals (ferrocarrils de via estreta, FEVE, que amb el temps s’han convertit en els prestigiosos FGC o Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya) o bé obligant als ciutadans a renunciar a medis de transport col·lectius en base al vehicle privat.

Les llastimoses excepcions al vuit català són la línia a Ripoll i la de Manresa, ambdues quasi es estat d’extinció, per manca de serveis i de prous millores. Tot plegat, no fa sinó posar en evidència que el vuit català, en una situació d’elevada demanda de serveis i freqüències, i amb la duplicitat continua amb trens regionals i de llarga distància, creï, davant la més mínima distorsió, greus problemes de funcionament i de servei.

Ara per ara, els problemes no paren de multiplicar-se, i en el futur proper també els crearà l’AVE pel subsòl de la Sagrada Familia, com es va pronosticar, però com sempre, cal oblidar-se dels errors i fer pensar a la gent que s’ha de suportar resignadament. Però, des de fa un temps, ja no es pot seguir així, i una gran majoria de gent d’aquest país vol plantejar i repensar tantes herències imposades manu militari, per construir un espai de llibertat i cohesió, la república de la gent i per a la gent. Serà la República Catalana.

 

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista