Anàlisi de l'actualitat i divulgació

El referèndum català: una imposició o una exigència? (15/11/2016)

2016-11-16 08:03

El referèndum català: una imposició o una exigència?

 (15/11/2016)

 

En els ambients políticament indecisos, es lamenta que els sobiranistes imposin el referèndum d’autodeterminació. Pels unionistes, defensors de la monarquia i del regionalisme, no sols no és possible cap referèndum si no que la causa nacional catalana no té cap sentit. A l’altra extrem els sobiranistes entenen la nació catalana com un subjecte de dret públic al que la història i la política han negat les seves opcions de llibertat.

Per tant, hom parla d’imposició, si veu el referèndum com una decisió unilateral, o d’exigència, si com a tal té tot el sentit a l’hora de consultar la voluntat popular. Tot plegat seria una diferenciació teòrica si no fos perquè el resultat és el que podria tenir importància.

En democràcia, en principi, el resultat de les urnes ha d’ésser escoltat. Però no sempre és així, com va passar en l’exercici de l’autonomia andalusa, quan algunes províncies van votar-hi en contra, o bé quan l’estatut d’autonomia catalana va ésser desfigurat per una sala jurisdiccional amb pretensions absolutistes.

Per tant, segurament a hores d’ara, ja ni tant sols això és rellevant, i la conquesta col·lectiva del demòcrates passa quasi en exclusiva per la mera realització d’un consulta popular. El que després pugui o hagi de passar segurament serà imprevisible. I això molesta.

Els poders establerts, d’aquí i d’allà, de més d’aquí o de més d’allà, no ho volen i estan disposats, si cal a defensar un rei postís, un tribunal especial, una excusa pressupostària o una deficient gestió.

El dia a dia de la vida pública té mil dimensions possibles d’ésser manipulades, a voluntat de qualsevol de les parts, en benefici d’un determinat ideari o interès. Els mitjans de comunicació en són víctimes i entren obertament en aquest joc.

Hi ha una veritat? Hi ha el millor? Qui s’equivoca? Qui l’encerta?

La política, malauradament, pels que entenen i viuen ideals ètics, àdhuc, morals, és un exercici de mínims, sense masses estridències, a fi d’evitar-se problemes excessius.

Durant la transició, només les formacions polítiques d’esquerres, socialistes o comunistes, tenien prou organització i implantació, per fer-se amb la direcció de la població en un marc democràtic. Per contrapesar-ho, els poders establerts, no sols van establir la monarquia, com a forma d’evitar l’envestida popular, si no que també van permetre, amb algunes concessions, inclosa la donada a la burgesia catalana amb la restitució de la Generalitat de Catalunya, prous elements per permetre posicions centrades suficientment àmplies (UCD,...).

El poder no el podia tenir el poble, digues el que digues la constitució, i totes les lleis accessòries. L’estat espanyol, ni els interessos internacionals relacionats, com els USA, podien permetre-ho, i així es va assolir la situació actual.

Les minories no importen, i com a molt poden rebre alguna atenció. Minoria Catalana va caure víctima d’aquest discurs aristocràtic, prepotent i distant, però eficaç i resolutiu.

De fet ha donat els seus fruits, i la situació no és descaradament negativa, en comparació amb el conjunt europeu, i del tot bona, dins el context mundial.

Tanmateix, ara hi ha més coses de valor i per tant més greuges. S’ha desfermat una natural i sana ambició catalana, enfrontada a l’hegemonia castellana amb drets adquirits i comoditats seculars que no cedirà fàcilment.

En cas de dubte, donar la paraula al poble és una bona idea, fins i tot pròpia de demòcrates i gent benpensant però la realitat és diferent. Les elits catalanes també volen el seu moment, i la seva oportunitat dins el context europeu, en primer lloc, i també mundial.

El poble el pot acompanyar i fins i tot recolzar però la seva aposta no és decisiva. De fons el debat és un altre. No surt ni a la TV ni s’escolta a les ràdios. Per això, podria ésser que el referèndum fos només un anhel popular desbocat, sobre el qual el cansament s’hi farà fort en molt poc temps.

 

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista