Anàlisi de l'actualitat i divulgació

El ius soli en crisis (17/6/2015)

2015-06-17 08:33

El ius soli en crisis  (17/6/2015)

El ius solis o dret del sòl és un valor republicà que dona la nacionalitat als nascuts en un determinat territori amb independència de la seva procedència. Aquesta màxima, ara mateix, està en crisis a la República francesa, sobretot des de que els partits conservadors han gosat posar-ho en dubte. El contrari d’aquest mecanisme és el ius sanguinis que limita la nacionalitat a la provinent dels ascendents, com part de l’herència biològica del pare o la mare. Òbviament, sembla més modern el primer supòsit, atès que el naixement en un país ja pressuposa un determinat arrelament que en justificaria atorgar la nacionalitat, de forma automàtica.

L’allau d’immigrants provinents de moltes parts del món cap a Europa, ara fa trontollar aquesta apreciació, i suposa qüestionar el principi de qui neix a Europa, encara que sigui de pas o en asil, ja esdevé part d’aquest vell continent. Per Espanya aquests conceptes són poc familiars atès que com país d’emigració, per a mantenir els vincles d’origen, el dret del sòl no ha estat d’aplicació. En canvi a Catalunya, el sentit ampli de nacionalitat és genuïnament republicà, amb allò de que és català qui viu i treballa al nostre país, amb independència del seu lloc de naixement i dels orígens dels seus ascendents.

Aquest valor, ara escrit en forma de veïnatge civil a Catalunya, té un recorregut de solidaritat i fraternitat humana, al qual la República francesa ara posa tota mena de dificultats, i el Regne Unit, l’altre gran defensor d’aquesta aplicació justa del dret a la nacionalitat, sembla sumar-s’hi.  Els immigrants, per això, entre d’altres motius, malden per poder entrar i establir-se entre el britànics. Saben que salvar el pas de Calais és un canvi profund a la seva vida, i des d’allà conquerir la seva llibertat personal i la prosperitat per a la seva família.

A Espanya, sota la vigilància del Ministeri del Justícia, el immigrants, com a molt poden esperar obtenir un permís de treball i establiment, en forma d’uns papers que limiten les seves expectatives de futur, i amb els anys obtenir la nacionalitat si poden justificar un còmput variable, segons el cas, d’anys de residència. Tanmateix, de fons, l’Estat espanyol repudia el sistema d’ius soli, i en general, vincula la nacionalitat a un ascendent, pare o mare, espanyol.

La present crisis europea, per la presència d’immigrants, per motius econòmics i polítics, que precisen una solució ha generat el debat de les quotes de repartició d’aquestes persones dins les fronteres europees. Pel Govern espanyol, del PP, amb el Ministeri del Interior, al capdavant, tot i que no és la seva matèria, aquest repartiment no és just, malgrat estar basat en dades objectives, equiparables en el conjunt de països de la Unió Europea. La sort de milers de vides humanes, cercant una esperança, xoquen amb les maldestres posicions espanyoles contràries al dret humanitari més elemental.

Potser més per raons de mandra o de passivitat que d’una total oposició a permetre un futur digne als perseguits en conflictes polítics o devastacions socials, les autoritats espanyoles secunden una total manca de sensibilitat envers els sofriment aliè. El patró que els espanyols volen inspirar dins la política europea d’immigració, sigui en forma d’asil o de millora social, és el de Ceuta i Melilla: una gran tanca amb llargs garrots llestos per colpejar els qui s’hi apropen. Paradoxalment, ambdues ciutats africanes, s’estan despoblant d’espanyols pels quals es més barat establir-se a Tetuan o Nador, respectivament, al poder gaudir igualment dels avantatges de poder entrar i sortir cap a la península. En poc temps, en sengles indrets colonials només hi haurà que presència policial i militar, a un cost molt alt de mantenir.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook  

 

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista