Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Diferències insuportables: a les cues (30/6/2015)

2015-06-30 12:58

Diferències insuportables: a les cues  (30/6/2015)

Sota un sol de justícia, els pobres que han fet un esforç traumàtic per anar a Port Aventura veuen com alguns no han de fer cues ja que han pogut pagar el servei Express per estalviar-se llargues esperes en les principals atraccions. Aquest servei és un sobrecost diari un cop adquirides les entrades. A la pràctica, els que no el paguen veuen com tot el seu dia de lleure s’escola en dues o tres atraccions, tot i la facultat de la direcció del parc de limitar l’accés a nous assistents en cas de molta afluència. Si a més s’afegeix que no està permès entrar al parc cap aliment o beguda, les llargues esperes només es poden salvar consumint productes del parc a preus captius, ja que en aquest supòsit si està admès menjar fora dels recintes gastronòmics.

Tot plegat, un despropòsit que el gran públic admet sense cap queixa. De fet és una activitat privada, i ningú està obligat a atendre-la. No obstant, el miratge publicitari i la gran pressió consumista sobre els infants i joves dona els seus bons resultats: cal anar-hi encara que sigui sense cap necessitat. De fet la lògica privada, liberal, permet aquest tipus d’estralls entre els consumidors, i sovint no se li dona importància, tot i que si fos en l’àmbit públic seria totalment rebutjable (vagons de tren de 1ª, carrils reservats a les autopistes, sales d’espera diferents als CAP sanitaris,...).

El que no es veu gens bé en les relacions entre les persones quan el finançament és públic, es viu amb normalitat i fins i tot és promociona si és en el món de les relacions privades. Si bé hom amb els seus diners paga els serveis que més li convenen o prioritza (per exemple, una escola privada en comptes d’una escola pública) de fet ho està fent per productes diferents i no per un mateix servei amb un tracte diferenciat. Per això, encara ara aixeca ampolles el qui viatja en avió en l’espai reservat als seients amples, en detriment d’altres places estretes del mateix vol. Potser és un engany de la nostra societat, d’anhels igualitaris, que tothom pel mateix ha d’ésser tractat igual, i si no és així, almenys que siguin coses diferents.

En el cas de Port Aventura, per tant, la proposta passaria per alliberar un dia setmanal només pels “rics”, i deixant la resta de dies pels que només arriben a pagar la quota d’entrada mínima. Seria més igualitari, encara que també seria una manera de distreure les grans diferències de poder adquisitiu que es van instal·lant a la societat catalana. Segurament no podia ésser d’una altra manera, i el preu de la prosperitat personal i familiar no podia ésser tant còmode i fàcil, com fins ara.

Potser caldrà emigrar, estalviar molt o fer hores per aconseguir un patrimoni suficient que permeti viure amb un nivell alt de consum. Encara que també podria ésser que tots plegats apostéssim per viure al dia, tot gastant-ho tot i més (via crèdits personals i endeutament a llarg termini) per tirar-se la gran vida (com es diu col·loquialment “mort jo mort tothom”). Tot i així, tal com van les coses, aquest segon supòsit cada vegada serà més poc viable, en la mesura que les classes mitjanes siguin sotraguejades amb impostos i tota mena de limitacions.

La massa treballadora assalariada, sovint enganxada a múltiples formes de subsidis públics, quedarà atrapada en un nou proletariat postmodern: el d’aquells que només somnien en consumir (tot renunciant al seu progrés personal més general o alliberador). En aquest sentit, és el reflex puntual de la crisi grega: una nació que creia poder superar les seves limitacions només gastant. La realitat ensenya que tard o d’hora els problemes afloren, i qui no té les forces suficients per encarar-los en queda sotmès. 

En aquest cas, la bona gent sense adonar-se’n ho ha permès, i el que eren anècdotes ara són autèntiques calamitats. Millor no ésser pobre, però si cal ser-ho, almenys que sigui amb dignitat, i no arrossegant-se als peus d’unes fantasies impossibles produïdes pels poders comercials i del capital (Port Aventura i crèdits del FMI, respectivament).

 

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook  

 

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista