Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Demà, 12O, no és festa; dia recuperable en tot cas (11/10/2016)

2016-10-11 08:27

Demà, 12O,  no és festa; dia recuperable en tot cas (11/10/2016)

 

L’Ajuntament de Badalona, de forma molt intel·ligent, ens està donant una lliçó a tots. Hi ha moltes maneres de denunciar una determinada injustícia. En aquest cas tot el que suposa i ha estat la colonització espanyola, arreu del món i per terres europees. La proposta municipal és audaç i certament encertada. Caldria que també l’assumís l’Administració de la Generalitat, i molts més ajuntaments i d’altres entitats públiques i privades.

 

La victòria d’una política pública és assumir-ne la seva complexitat i les seves contradiccions. Els guanyadors saben que és així com es tira endavant. El sistema públic espanyol ha amagat contínuament les paradoxes de la seva existència: història d’espolis, extremismes i repressió. Hi ha molts exemples per entendre-ho. Des de la Inquisició castellana fins als bombardejos feixistes sobre població civil de Granollers, Barcelona o Guernica, ja recentment.

 

Per això, la festa estatal no és apropiada en el marc del concepte artificial d’Hispanitat, i la data de refundació en un estat plurinacional, seria l´única que li donaria sentit, tal com es fa en les quatres nacions del Regne Unit, per a les quals hi ha prerrogatives inimaginables pels espanyols. Però la realitat obstinada, quasi obscena, de la mentalitat castellana hegemònica, que no pararà fins a destruir el que queda d’una certa idea d’Espanya, no ho permetrà.

 

Ahir, el president català es va apropar a la capital del Regne per exposar i fer valdre el diàleg i la diplomàcia. La resposta, començant per la Casa Real, ha estat el tancament i la ignorància. Però el clam català de llibertat i reconeixement es va fer públicament. Ningú del govern espanyol va voler sentir la nostra expressió política institucional, de forma pròxima i amb respecte. Ben al contrari amb el seu buit van evidenciar menyspreu i supèrbia.

 

Sembla, com algú ja ho anuncia, que ja donessin la batalla per perduda, i com no volen saber-ne les conseqüències s’obstinen a no reconèixer la derrota com va passar el 1898, després de la pèrdua de “l’espanyolíssima” Cuba, com uns dels darrers reductes colonials, pendents de la sort de Catalunya i Euskal Herria.

 

Un emigrant espanyol a Mèxic recentment ha tingut un fill allà, i només néixer diu que el va fer trepitjar un sac de terra d’Astúries que va portar , conjuntament amb el seu equipatge, al saber que el seu fill naixeria a ultramar. Una emigrant catalana a Xile ha tingut una filla allà, i ha optat per posar-li de nom Georgina, en record del patró català, tot esperant tornar ben aviat, si més no a temporades. Son dues visions molt diferents, i tenen una raó molt important de fons. Els espanyols neguen el sentit de la terra que trepitgen, com sovint, alguns, ara emmascarats en la forma de Ciutadans i de PP principalment, també fan a Catalunya. No així els catalans, que sense por admeten les virtuts del nou país, tot intentant aportar-hi la seva visió per cercar la fusió necessària.

 

Quina mena de persona és la que s’endú un sac de terra asturiana a una maternitat mexicana per poder dir que el seu fill és espanyol? Curiosament, aquest fet real té molts seguidors i, àdhuc, desperta admiració entre ells quan és del tot ridícul: nega les opcions a la terra d’acollida i fa del sentit territorial una forma d’ocupació. El seu fill no podia trepitjar territori mexicà...

 

Pels espanyols, la Hispanitat sorgeix amb el descobriment d’Amèrica i els Reis Catòlics. Amb la bondat de les bones idees, Cristòfol Colom va propiciar la portada d’indígenes a Europa, per fer entendre que el Nou Món també era el nostre món. Castella va dubtar al principi i va permetre que una certa població indígena (semblant al que passa ara amb els refugiats) vingués dins dels viatges atlàntics. Passat un temps, no obstant això, va sorgir el geni castellà, malaltís i poruc, i els va deportar a tots als seus llocs d’origen. Els castellans no es podien barrejar amb indígenes, ni el regne borbònic podia quedar contaminat. Això és la seva Hispanitat. Ja se la poden quedar.

 

 

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista