Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Degoteig d’escoles sotmeses (II) (18/5/2015)

2015-05-18 08:57

Degoteig d’escoles sotmeses (II)  (18/5/2015)

L’estratègia de fons d’atac a l’autonomia catalana, sobretot en matèria d’ensenyament, prové des de la dreta d’arrels autoritàries d’Aznar i Rajoy. Pel PP no existeix l’Espanya plurinacional i l’Estat de les autonomies és una feblesa de la transició política del 1975. En molt sentits, és la mateixa idea de la CEDA, dreta autoritària espanyola, de Gil Robles i Calvo Sotelo, de principis del segle passat. Una idea caduca basada en l’Espanya nació, o gran nació, com va dir el nou “cabdill” Felip VI recentment, sense cap tipus de recança.

És una idea totalitària que cerca uniformitzar i a la qui li molesta l’ésser català, i també, tot sigui dit,  la diversitat ideològica. En petit comitè, hom n’és testimoni, els exabruptes contra la diferència o la nacionalitat s’expressen amb supèrbia i venjança. De fet, cal dir-ho, Franco no ha mort. Per a que Franco mori caldria refundar una Espanya impossible, feta d’espanyols dissidents, bàsicament immigrants, i de no espanyols com catalans i vascos, entre d’altres. L’Espanya borbònica és una falsedat manifesta que costa creure com la Guàrdia Civil la cobeja. Una solució nascuda de la crueltat sense sentit, que no ha perdonat res(http://www.memoriacatalunya.org/).

Ara, en canvi, els immigrants espanyols, ordes de Ciutadans i Podem, en altres temps enganyats pel PSOE, o manipulats pel PP, no en volen quedar al marge. Els costa creure que el sofriments dels seus pares i avis no va tenir cap sentit. Que tot el trajecte recorregut no porta enlloc. Que la seva lluita de subsistència a resultat inútil. Que l’Espanya somniada no existirà mai, al tenir els llastres de la injustícia estructural en les seves venes. Les classes obreres, gent senzilla i treballadora, va ésser esclafada, com qui trepitja un cuc, en les revoltes de les conques mineres d’Astúries, o sobretot, durant la Guerra Civil. La dreta reaccionària espanyola no es va immutar, i fins i tot se’n va vanagloriar. Per a les aristocràcies espanyoles del poder de l’Estat, formada bàsicament, pels de sempre, militars, magistrats i financers, liquidar la seva pròpia població no va significar cap problema ni dificultat.

En termes similars, s’expressa el ministre d’educació, Sr. José Ignacio Wert  (1950), quan malgrat formar part d’un govern fruit d’un sistema democràtic on es defensa l’espanyolitat de la llengua catalana, no malda en esforços per a que aquesta quedi reduïda a una mera expressió simbòlica. El recurs d’inconstitucionalitat del PP contra un Estatut d’Autonomia de Catalunya votat pel congrés espanyol i en referèndum de forma majoritària, però sense l’aprovació de la casta FAES-PP, demostra la seva intolerància respecte una idea d’Espanya que no sigui la seva. L’Estat espanyol, des d’aleshores, una vegada més, no és sinó la confirmació d’una estafa col·lectiva, contra la qual només dos grups de persones en són veritablement conscients.

D’una banda les nacionalitats històriques, entre elles la catalana, i també la formada pels immigrants espanyols, pobres entre els pobres, que sense res,  com gent d’esquerres, republicans de bona fe, han estat sotmesos a un règim de terror de manera contínua des de fa molts anys. D’entre els immigrants espanyols, una part va aterrar a Catalunya, tot descobrint el valor de la seva ciutadania, i les seves obligacions i deures. Van treballar i van participar en aixecar la Catalunya d’avui. D’aquest gran grup en sorgirien molts nous catalans, però d’altres, en canvi, quedarien atrapats per les ànsies de justícia.

C’s, la nova dreta justiciera espanyola, n’és un clar exemple. Tanmateix, no saben que no es podran enfrontar a l’Espanya implacable de Franco. Per això, donar oportunitats a Ciutadans, almenys a Catalunya, és asfixiar una nova generació de gent ben preparada. L’Estat espanyol no tolerarà, malgrat les aparences, que els fills d’immigrants espanyols a Catalunya, es facin càrrec del seu destí. En canvi, els catalans no podem prescindir de ningú que hagi viscut i treballat en aquesta part d’Europa, siguin com siguin. Entre d’altres motius perquè van respectar (i per sort, la majoria encara ho fan), en “l’oasi català” del President Jordi Pujol, la immersió lingüística com a medi de protecció de la llengua i cultura catalanes, patrimoni de la humanitat.

 

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook  

 

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista