Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Catalunya i Espanya, dues realitats confrontades (1 i 2) (30/10/2017)

2017-10-31 08:11

Catalunya i Espanya, dues realitats confrontades (1) (30/10/2017)       

L’estat espanyol no es desmembra fàcilment ja que és una estructura pensada per durar, o diguin o no les lleis. Tanmateix, la problemàtica que pateix es tant persistent que hi ha dubtes reals de la seva viabilitat, no sols entre els partits “regionalistes” si no també entre diferents, però emergents, partits “nacionals”. L’eclosió de tot plegat s’ha originat, principalment, per les aspiracions nacionals catalanes, i també, en part, per les ànsies de renovació i transparència que molts ciutadans europeus esperen de les seves estructures de govern.

La novetat, tot sigui dit, prové de la racionalitat i la intel·ligència de la majoria independentista catalana que ha buscat, de forma cívica, democràtica i pacífica una solució de continuïtat a les seves màximes aspiracions d’autogovern, però que no ha trobat cap acollida ni consideració per part de les autoritats espanyoles, les quals no sols les han ignorat si no que han fet el possible per dividir i exacerbar la població catalana, amb un èxit relatiu en comparació amb els esforços abocats (operació Catalunya, desplegaments policíacs, creació de Ciutadans,...).

Les raons històriques d’aquesta novetat són moltes i totes elles sempre discutibles si han d’ésser usades per establir paral·lelismes. Ara, en una democràcia occidental, els esquemes de treball són molt diferents, i la voluntat popular té les seves pròpies eines de participació i diàleg, a través de les xarxes socials, com a consumidors, però sobretot com a votants, i per tant, no és possible buscar referents ni exemples en el passat. El món s’ha globalitzat cap enfora però també cap endins, tot generant uns corrents d’opinió i de valoració sense precedents, i que poden girar, en un sentit o en un altre, el curs dels esdeveniments.

Aquesta nova realitat, allunyada de les monarquies absolutes o de les guerres mundials, obra una finestra d’oportunitat per a Catalunya, i per això s’ha establert com a tal aquesta nova república europea, des de baix i amb totes les mancances que això provoca, d’incertesa i de confusions. Tots els diputats ho saben, siguin del color que siguin, i encara més els gestors i directius dels òrgans executius més diversos. No així, allunyats de la realitat, hi ha la judicatura, per a la qual no existeix el temps ni l’espai, llevat quan actuen com autèntics òrgans polítics.

Un fet diferencial català és la seva vocació associativa i participativa, feta d’estil assembleari democràtic, i per això, conceptualment, com organització, la República Catalana té totes les garanties d’èxit, si com sembla es va constituint de forma pacífica, d’acord amb el dret propi. Els catalans saben resoldre els problemes i determinar les millors solucions, de forma conjunta i amb esperit social. Només amb això ja pot caminar sola, tal com va demostrar, per sorpresa de tothom, inclosos els seus organitzadors, el passat 1 d’octubre de 2017, durant el referèndum d’autodeterminació.

L’existència de l’estat espanyol, com territori delimitat amb una determinada població reconegut internacionalment, està absolutament qüestionada, tant de forma interna atesa l’existència de la República catalana, com externament amb el seguiment i preocupació que genera arreu d’Europa i del món. Els espanyols no estan despertant –se d’un malson sinó que estan obrint als ulls a una realitat secular que sempre han reprimit o exterminat.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.

 

 

Catalunya i Espanya, dues realitats confrontades (i 2) (30/10/2017)

La declaració, en forma de resolució, del passat 27 de setembre de 2017, del Parlament de Catalunya, per desenvolupar el mandat legal previst en la Llei fundacional de la Repúblia, suposa un progrés molt notable políticament. El cost, en forma d’esforç i sacrifici dels seus protagonistes és immens. Just ara, dos ciutadans catalans ja són empresonats, i d’altres viuen, amb por íntima, els embats judicials  i policíacs espanyols, en forma d’interrogatoris, citacions i procediments judicials.

Per això, a aquestes alçades, ja res tornarà a ésser el mateix, si més no fins que es reconegui el valor i el sentit del referèndum d’autodeterminació  de l’1 d’octubre de 2017. Res serà el mateix, ni tant sols pels mateixos espanyols, aclaparats en la seva dinàmica autoritària, que els ha conduït a forçar les lleis i les seves conviccions, d’entre els quals destaca el món socialista, en altre temps objecte de repressió.

Segons destacats dirigents catalans, de tots els escenaris pensats, l’actual, en forma de repressió, persecució i vandalisme institucional, no estava previst, i per això, en aquests hores greus hi ha un silenci dur de pair. Esdevé l’abisme d’imposar la República, i la mentalitat catalana no hi està feta, almenys per ara. Cal més injustícia i més sofriment, per acabar d’aixecar-se i donar les ordres necessàries per fer-se respectar i fer-se valdre, davant dels espanyols, davant del món, i davant d’un mateix. Manar vol dir assumir-ho tot, el que està bé i el que no ho és, el que és bonic i alegre i el que és trist i vergonyós. La consciència catalana, noble i servil, a l’hora, no ho admetrà fàcilment. La sobirania popular , el bon sentit i la dignitat de les persones haurien de fer possible un escenari diferent, menys dolorós i més còmode, per a tots.

La sobirania no és un goma elàstica, que s’estira o s’arronsa, en funció de les circumstàncies o de les preferències. És un ésser o no ésser, una voluntat i una determinació sòlida, a totes i sense fissures, al marge dels mecanismes legals que poden donar més o menys tranquil·litat. La legalitat és la protecció del febles, i a ells està dirigida. Els forts no la necessiten, i només la toleren si els hi és favorable quan no la manipulen directament, com en la situació actual. La República, fràgil i feble, doncs està naixent, pot ésser víctima de la legalitat espanyola, sòrdida i implacable, insensible a la vida de les seves víctimes. Ni el millor sistema garantista farà res per millorar les vides dels presos polítics catalans sense el vist-i-plau de la voluntat política dominadora.

L’aparença de legitimitat del que ha succeït fins avui no és tal. Hi ha una força i un desig natural per conduir-ho de forma pacífica i naturalment cívica que no serà corresposta, i no per això, deixarà de tenir sentit i valor, i per això, les esperances, al final cal trobar-les en el vot, i el convenciment en el projecte republicà, igualitari i sincerament just.

Milers i milers de catalans, cada dia que passa diran, en la seva més radical intimitat, que no són espanyols, ni volen ser-ho, ni poden entendre el que amb violència i imposició suposa l’espanyolitat general. Persones que amb la construcció interna de les seves conviccions acabaran fent l’autèntica república d’homes i dones lliures que ja som, però que ja no poden assentir en res en la manera de fer espanyola, cega i tant sovint fanàtica.

Espanya és una construcció artificial, estranya i desfeta, de la qual no en podem treure res que no sigui un futur trist pels catalans, els quals agafats als vots restaran indefensos per sempre més davant la violència institucional, judicial i policíaca d’un Regne hostil.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.

 

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista