Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Autoritat i disciplina als instituts: ciutats sense llei. (17/11/2016)
Autoritat i disciplina als instituts: ciutats sense llei.
(17/11/2016)
Quan dissabte passat milers de manifestants van reclamar més i millors dotacions materials i humanes per l’ensenyament públic, no sols volien una mar legal més adequat sinó també unes condicions de treball òptimes. La realitat dels instituts públics, i d’alguns concertats, s’amaga en forma d’indicadors manipulats, informes inflats o causes socials.
Certament, els instituts públics, principalment, no sol tenen una missió formativa, sinó sovint quasi exclusivament social, a fi de mantenir els nois i noies una mica ocupats, i allunyar-los de mals costums o, fins i tot, d’una possible delinqüència, de baix nivell. Aquesta situació, en general, limita molt les aspiracions col·lectives que tenim en el sistema públic d’ensenyament.
Està clar que una llei educativa molt canviant i exposada a l’expansió política de les diferents ideologies no hi ajuda gens, però segurament amb un cert sentit comú ja es podria millorar molt més. Per plantejar-ho, hi ha tres elements claus que si podrien implantar-se, amb prou garanties d’èxit, ja que es basen en el sentit comú.
En primer lloc, aclarir i accentuar les funcions dels instituts com centres de formació i no de guarderia o d’assistència. En aquest sentit, els equips directius poden portar fins al límit la normativa vigent, amb expulsions o similars d’alumnes que boicotegen el seu funcionament. La idea de que l’institut és un lloc de socialització per formar part de la comunitat ha de tenir una premissa bàsica: la voluntat de l’alumne d’aprofitar aquesta oportunitat. En cas contrari, de forma sistemàtica, hauria d’ésser expulsat i situat al carrer, a fi de que d’altres institucions hagin de fer-se’n càrrec.
En segon lloc, superat el primer escull, en el qual es dissimulen tota mena de negligències del personal dels centres, caldria introduir criteris de gestió en base a una certa i sana exigència no sols dels equips directius i del professors, sinó de tota la comunitat educativa. Per aconseguir-ho, en el marc d’un servei públic, s’haurien d’avaluar, de forma independent les notes dels alumnes. Avui, de forma indiscriminada, encara hi ha alumnes de 3er d’ESO que no saben treure un % o escriure una frase en català, i tot i així, passaran de curs.
I finalment, malgrat ésser un servei públic, caldria que s’equiparés en costos laborals i medis materials, a l’escola concertada, autèntic tabú del sistema educatiu. Els objectius passen per motivar els equips docents i l’alumnat en l’objectiu compartit d’aprendre i preparar-se bé per ésser membres actius de la societat. I aquesta motivació requereix bàsicament competència i dedicació personal, a més d’una certa dignitat professional i personal, pel cas dels alumnes. I això no és qüestió de diners si no de voluntat, meditació i vocació de servei.
En definitiva, cal tenir clar que el sistema educatiu no és la solució a tots els problemes ni una forma de disfressar les greus mancances socials que pateix la societat. Si es continua així, el perjudici sobre el gran col·lectiu de joves que volen tenir la seva oportunitat, almenys en alguns instituts, serà irreversible, al no poder accedir a un nivell de formació suficient ni equiparable.
Les estadístiques poden dir el que vulguin però la realitat és molt més greu i dispar del que ens diuen les autoritats, i com a mostra hi ha la manifestació multitudinària del passat dissabte als carrers de Barcelona.
La frustració dels docents va creixent de forma exponencial, i els equips directius es veuen col·lapsats amb els alumnes que desatenen les indicacions dins les aules, i els han de “castigar” a les seves saletes de treball, amb moderades bronques semblants a un disc ratllat. L’absentisme dels professors, la manca de coordinació, la pèrdua d’identitat col·lectiva, la disparitat i complexitat dels alumnes que volen seguir les propostes educatives, la presència de joves a problemes conductuals o amb diagnòstics poc clars o desconeguts, l’epidèmia de les drogues o l’alcohol entre el jovent,... fan cada dia més irrespirable l’ambient als centres de secundària.
Cal reaccionar, i calen directrius clares, ja que la bola cada dia es fa més grossa, i potser si que ja al final no s’hi serà a temps.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.