Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Aprovat general (21/10/2015)

2015-10-21 08:32

Aprovat general (21/10/2015)

El panorama educatiu dels joves adolescents catalans és cada dia més complicat. La realitat social, complexa i diversa, imposa dins les aules de secundària dels instituts un ambient i condicions que dificulten molt l’activitat pedagògica. Els docents, en aquesta situació, i sense una cultura de fons que reforci la seva figura i el valor dels instituts, no es estrany que optin per l’aprovat general, com a mesura per estalviar-se problemes de tot tipus. És una solució dràstica que xoca amb l’ètica professional més elemental.

Tanmateix, per aquest col·lectiu s’imposa la supervivència en el dia a dia enmig d’unes actituds extremes per part d’una part significativa dels estudiants: falta de respecte, indiferència total, violència verbal, sabotatge emocional,... Tot plegat amb un nexe comú, imposat per lleis dibuixades en còmodes despatxos: l’obligatorietat. Fins als 16 anys (no ben bé fins a 4t d’ESO segons els casos) és obligatori assistir a l’institut per assimilar un ensenyament obligatori, però a la pràctica no serveix de res i empitjora l’ambient acadèmic i perjudica els pocs joves amb interès per la matèria. Davant l’obligatorietat pels qui no hi tenen cap interès, només queda una sortida: l’aprovat general i qui dia passa any empeny. Aquesta temàtica és la trista realitat d’una joventut adolescent que tindrà grans dificultats per encarar-se a un futur ple de reptes i canvis. L’opció per fer de l’ensenyament obligatori una via de creixement personal i d’adquisició de coneixement passaria, com a mínim, en la interiorització de valors bàsics com el treball, l’esforç, l’esperit de servei, la confiança mútua, el reconeixement de l’autoritat o la disciplina ben ordenada.

Aquesta opció, tanmateix, enmig d’una joventut majoritàriament desencisada i sense referents, només objecte del marketing publicitari i sucumbint a mil distraccions estèrils i inútils, com modes televisives o gustos estrambòtics, no és viable per desesperació de docents i equips directius. La batalla diària en els instituts catalans, passa avui, per tant, per la mera subsistència, a fi d’escurçar hores i complir amb la burocràcia. L’anhel transformador de l’educació, com element indispensable de millora social, queda al fons de la calaixera, per desesperació d’uns i altres.

Curiosament, els joves que haurien d’estar més disposats a aprofitar l’allau de medis humans i materials posats a disposició d’una educació pública i gratuïta, acostumen a ésser els que més dificulten aquesta aposta. Els fills o filles d’immigrants (bàsicament extra comunitaris), aturats (persones acostumades a viure de subsidis o de petits treballs en negre...) o personal poc qualificat (empleats de supermercats, mossos de magatzem, personal de neteja,...) pertorben i enfonsen els objectius acadèmics i educatius en molts instituts. Però no en són responsables.

Per a ells no té sentit assistir forçadament a l’institut, i malden per passar les hores com sigui, de la forma més divertida possible, que normalment és fent la guitza a algun aplicat alumne o bé en rient-se dels esforços del professor de torn, en la seva temptativa d’explicar alguna cosa del temari. Per tot això, sembla extemporani que davant el galopant atur juvenil i la manca de propostes alternatives pels qui no volen estudiar res, els polítics creguin que l’escolarització obligatòria s’hagi d’allargar fins als 18 anys! En general, com passa ja ara, l’obligatorietat escolar fins als 16 anys dificulta la seva maduresa personal i frustra les aspiracions de millora del món acadèmic, tot rebaixant el nivell general de la societat, en contra del que es podria esperar.

De fet, els informes d’avaluació de continguts PISA, liderats per l’OCDE, organització de tipus econòmic que només es preocupa per garantir la quantitat i qualitat dels consumidors però no de les persones, no reflecteixen cap d’aquestes problemàtiques, doncs no ho tenen en compte ni els hi interessa. Per la societat, en general, en canvi, té molta importància la responsabilitat social dels instituts i de tota la seva comunitat, personal docent i alumnes. La situació pot esdevenir insostenible si la situació pressupostària s’agreuja encara més, i els qui donen la cara assumint tot tipus de riscos psicològics per salvaguardar els carrers de joves vagarosos menors de 16 anys no tenen el suport que es mereixen.

Les llistes de NiNis (ni estudien ni treballen) majors de 16 anys no para de créixer, i com ja va anunciar el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (http://www.cnjc.cat/), cada dia que passa l’emergència és més gran. La recepta per solucionar-ho, diguin el que diguin, no passa per posar-hi més medis econòmics: cal revisar les lleis i canviar el rumb, tot anant cap a sistemes més àgils i justos, tot emfatitzant el valor del que és públic i posant de relleu la necessària integració dels instituts en el teixit social del seu entorn.

 

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista