Absentisme escolar: el problema que amarga els mestres (27/4/2017)

Absentisme escolar: el problema que amarga els mestres (27/4/2017)

Professors plorant, pedagogs cremats, directors extenuats,... és l’escenari que deixa en els instituts públics la lluita contra l’absentisme escolar que la societat els hi ha encarregat. Els nois i noies que van obligadament a l’institut, no fan si no pensar i repensar les millors maneres de rebentar la classe, l’ambient del pati o les febleses de la comunitat educativa, incloent el personal directiu.

El sistema educatiu punxa quan, partint de la base que l’educació és la solució de tot, les persones amb cert nivell d’autonomia i llibertat tenen el deure d’acudir a l’institut, a fi d’impedir de que com a mínim no s’avorreixin per les places i els carrers (en el millor dels casos), en perjudici dels professionals de bona fe que malden per transmetre coneixements, i en alguns casos, també valors, i de la resta d’estudiants que ho volen atendre.

La lluita contra l’absentisme suposa haver de retenir els nois i les noies, contra la seva voluntat, a l’institut, sabent que ni volen ser-hi i que faran boicot. Les expulsions de l’institut, en aquesta lògica, estan mal vistes, sobretot si el noi o la noia no té cap alternativa. Certament, amb tot això, tenim un problema.

Per acabar-ho d’adobar, algunes   autoritats educatives, des dels despatxos, encara es plantegen l’escolarització obligatòria fins als 18 anys i no els 16, com fins ara, amb l’ESO, sense tenir en compte que un noi o noia de 14 anys, a hores d’ara, ja té clar si l’interessa aprendre o no, malgrat no tingui ni idea de què podrà fer o serà a la vida.

La maduració personal, en els sistema de paternalisme públic que s’inspira des de determinades ideologies dominants, també a Catalunya,  es posterga, per a moltes persones joves, quasi de manera indefinida. I ara, per raons generacionals, ja ha arribat al propi personal docent, el qual superat per la realitat sociològica ha renunciat als seus principis, tot esdevenint un més, com els propis alumnes indisciplinats i certament mesquins; tenint en compte la quantitat de fons públics que obtenen per conduir una tasca que no completen, ni mínimament.

El personal docent ja no té elements de disciplina disponible, i la seducció del savi no és efectiva des de que el doctor google està  a les butxaques de qualsevol dels alumnes, i per tant, ha quedat desarmat. Davant d’això, han optat, potser legítimament, per dimitir i deixar passar els trimestres de puntetes, sempre que les nòmines de fi de mes caiguin religiosament.

Segurament no poden fer res més. El discurs políticament correcte no permet cap altre marge, i tothom s’omple la boca de bones intencions per quedar bé, sobre la integració social,  l’ascensor social o la igualtat d’oportunitats, sense concretar ni el com ni el qui, tot reclamant això si més i més recursos públics, en un pou sense fons.

Hom no parla de la cultura de l’abnegació, ni de l’exigència personal o de l’autocontrol emocional, i qualsevol pràctica repressiva, per definició, és dolenta o perjudicial, ja que pot causar frustració i mals majors, a mitjà termini.

Ben al contrari del que hom pretén, fins ara, les necessitats de la cohesió social no poden venir únicament de l’estat del benestar, i la societat ha de merèixer les seves conquestes, i per tant respectar el que és de tots i els que més han fet per tots, per exemple dedicant una part de la seva vida a estudiar per poder ensenyar.

Els nois i noies que no aporten res, ni deixen fer, quan molesten als demés i als professors, no atenen el contracte social, i ens perjudiquen a tots. Principalment als propis docents, que dimiteixen en massa de les seves potestats, i ja resten inactius davant el cataclisme que vindrà. Sense milions d’euros en sous per aguantar, literalment,  nois i noies indolents, el sistema col·lapsarà, de manera indefectible. Tot plegat, una llàstima.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.