Anàlisi de l'actualitat i divulgació
600 dies després encara restem aturats. (10/6/2019)
2019-06-10 09:08
600 dies després encara restem aturats. (10/6/2019)
Els Jordis el 17 d'octubre de 2017 van decidir anar a declarar a Madrid, la capital d'Espanya, malgrat tota la força moral, legal i democràtica del resultat del referèndum d'autodeterminació. El resultat afirmatiu per a la constitució d'un nou estat en forma de república ja s'havia fet públic el 6 d'octubre, en una carta del Govern adreçada al Parlament. Espanya esperava esparverada l'aplicació del mandat electoral i l'inici d'un procés de secessió, democràticament validat. Catalunya havia guanyat les posicions de partida, havia fet possible una consulta general a tot el territori nacional i també havia resistit perfectament les primeres topades.
El referèndum no es va poder aturar. Els polítics catalans ho van intentar. Ho van demanar directament a molts RA, responsable de l'administració per a la jornada del referèndum d'autodeterminació. Això sí, ho havien de fer sota una aparença de resistència, o escenari d'hostilitat. Una part molt important del PDECAT es va prestar a aquest joc, tot emulant el que havia estat el 9N2014. Malgrat aquests i altres RA, en molts llocs, la iniciativa ciutadana, el poble català en peus, es va determinar a completar la jornada referendaria, sota l'esguard d'un nucli de polítics (Junqueras, Puigdemont,...) que mantenien poder justificar igualment un fracàs de la jornada, i així ajornar la independència com havien convingut amb els espanyols moderats. Havia d'ésser un dia sense recomptes, de caos general o d'ensulsiada. Però els recomptes es van fer bé, malgrat les dificultats, i la dignitat catalana es va fer plenament efectiva, sumant gents i voluntats àmpliament. Va ésser molt més que una mobilització o reivindicació, va ésser l'exercici de l'autodeterminació que com a grup nacional tenim tot el dret i el deure d'exercir.
L'operació política catalana per vendre un referèndum d'autodeterminació sense valor feia aigues, com la social també havia fracassat clamorosament el 20 de setembre de 2017. Cert. Els Jordis havien de controlar i sufocar la resposta catalana a la intromissió espanyola, en forma de provocació que van liderar quatre eixelebrats espanyols d'esquenes del seu govern espanyol (el Jutjat 13 conjuntament amb alguns comandaments de la Guàrdia Civil) i no ho van aconseguir. El dia 20 de setembre només van aconseguir despenjar una pancarta que deia «Catalonia a new state of Europe» i la gent catalana va romandre tossuda en el bloqueig de la Conselleria d'Economia. Els Jordis no feien bé la seva feina, la situació es descontrolava greument. Van haver de pujar als vehicles policials, insistir molt, demanar càrregues policials i donar explicacions múltiples de la seva manca d'ascendència sobre el poble que deien representar majoritàriament. Després de moltes hores, la situació es va normalitzar però ja res seria el mateix. Espanya va descobrir que no podia comptar més amb ells: no podien manar-los perquè no lideraven a quasi ningú. Aquest seria, en darrer terme, el motiu del seu empresonament. Eren traïdors espanyols en la mesura que a l'hora de la veritat no podien bloquejar el neguit popular i nacional dels catalans.
Quan van anar a declarar el 17 d'octubre no es van plantejar ni remotament que no tenien cap obligació d'anar-hi. El poble s'havia autodeterminat i podien activar-se lògicament les estructures del nou estat. La resistència, la primera i més lògica. Com es fa arreu del món i en tota la història de la humanitat. Era el que sempre havien dit: sobirania i independència. I sempre, ara es veu prou clar, havia estat un discurs enganyós. Un frau orquestrat amb els espanyols, als qui deien tenir la situació sota control. Una part de la Guàrdia Civil no se'n va refiar d'ells, i per això va reaccionar. Ni controlaven la realitat catalana ni en sabien el més important. Eren només una pantalla. Catalunya és molt gran. Hi ha molta gent, i gent molt bona. Hi ha gent extraordinària.
El referèndum d'autodeterminació havia de fracassar, havia d'ésser un caos sense cap credibilitat, una espècie de barreja de coses sense sentit. I en canvi, va ésser net, eficaç i pràcticament homologable a qualsevol altre referèndum. Va ésser legal i també vinculant. I malgrat les lleis de desconnexió (la del referèndum i la de transitorietat i fundacional de la república catalana) vàlidament aprovades, igualment tampoc s'esperava que reeixís. Però va reeixir contra tot pronòstic, i sobre la marxa, en un exercici nacional sense precedents.
Per Espanya el 17 d'octubre els Jordis havien de prestar el darrer servei: ésser penyores humanes per impedir l'efectivitat del referèndum d'autodeterminació de Catalunya. I ells ho van fer, ben a gust i amb plena convicció, això d'ésser penyores. Van organitzar la seva anada a Madrid per quedar empresonats. Ho van fer a consciència. Però el poder, qualsevol poder de debò, maltracta la feblesa i la traïció, i encara romanen a la presó. Aquells catalans que ara homenatgem no van voler defensar el resultat democràticament escollit pel poble català. Encara no ho entenem. Mai ho entendrem.
Però la tessitura no ha canviat. El qui destaca, per poc que sigui, sempre ensopega amb el poder espanyol, en alguna de les seves formes. Els partits sobiranistes hi conviuen contínuament, JXCAT en especial, i també ERC. I ara diran, com ja apunten, que cal oblidar-se del resultat del referèndum d'autodeterminació. La sentència del judici en serà l'excusa perfecte, la raó principal per activar la mateixa seqüència per impedir la independència. La sentència establirà la criminalització de l'apologia de la rebel.lió o sedició que pels espanyols és l'exercici i la defensa del dret a l'autodeterminació de Catalunya.
Per tant, per aquesta deriva catalana no quedarà més opció que buscar en la «unitat estratègica» una resposta per fer un nou referèndum pactat amb l'estat, i fruit d'aquest impossible projecte mai en sortiria un igual en llibertat al del primer d'octubre de 2017. Mai. Per això, tots aquells polítics que neguin, menystinguin o apartin la vigència del resultat del referèndum d'autodeterminació no mereixen cap respecte. Són contraris als nostres legítims interessos nacionals. Els candidats que així ho denunciïn, allà on siguin, seran els que haurem d'escoltar i votar en tot moment.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/